(By Rosa Vidiella i Neus Ballesteros)

Cal distingir el fet de “protegir” al de “prohibir”.

Hi ha poques situacions en què calgui prohibir el pas de les criatures d’un entorn a un altre. Generalment, aquestes prohibicions es fan més en funció de les preocupacions dels adults i poc tenen a veure amb els interessos de conèixer i descobrir els entorns que tenen els infants.

Pensem que el projecte pedagògic hauria de tendir a promoure que els infants visquin lliurement en els espais de joc (tant interiors com exteriors) de manera que siguin ells mateixos els que decideixin on volen jugar. Inclús haurien de poder manipular les portes per accedir al coneixement d’altres espais, sempre que això sigui possible per l’organització de l’escola.

Els infants petits han de poder tenir accés a la seva mestra, al seu mestre: l’han de poder mirar, sentir, escoltar i tocar si cal, sempre que ho necessitin.

Hi ha però moments de la jornada en què l’educador/a ha de poder oferir “moments  d’atenció privilegiada” a cada infant en concret i potser caldrà protegir aquest subespai: el moment dels àpats dels bebès i el del canvi de bolquers.

Aleshores segons ho visqui l’educador/a, potser caldrà separar amb baranes mòbils el petit entorn de l’àpat o del canvi de bolquers.  El fet de ser mòbils, que no siguin fixes, permet a la mestra transformar l’entorn en la mesura de les possibilitats d’estar tots junts, o no.

Hi ha situacions en què pot convenir que les baranes fixes delimitin un subespai concret.